BORJA
DE RIQUER PARLA DE LA CORRUPCIÓ HISTÒRICA A ESPANYA
Borja
De riquer i Permanyer és
catedràtic d’història contemporània a la UAB des de
1988, especialitzat en història d’Espanya i de Catalunya als
segles XIX i XX. És autor de nombrosos llibres sobre aquest
tema i col·laborador en compendis d’història com el de Pierre
Vilar del que és autor dels volums VII, IX i X. Tenim la fortuna de
tenir-lo entre nosaltres i poder-lo escoltar en directe. Dic en
directe no només perquè accepta la invitació TNG a fer-nos una
ponència sinó perquè un cop és presentat per la Maria Amor Minguella, deixa darrera seu la taula que li tenien preparada i a peu
dret, prop nostre, ens fa partícips amb la senzillesa del savi
vertader d’uns coneixements tan erudits que altrament mai hi
haguéssim tingut accés.
Comencem
amb una definició: corrupció és un abús de la funció
pública, en el que es trenquen les normes per afavorir una persona o
ens privat amb perjudici del bé públic. L’origen l’hauríem de
buscar tan enrere que ens perdem en el temps, hi ha
vestigis denúncies des de que existeixen les estructures
de poder. Cenyint-nos, doncs, al nostre àmbit (Espanya XIX-XX),
hem de tenir en compte que en els règims autoritaris el poble
és súbdit i per tant no té ni veu ni vot; els càrrecs
s’anomenaven a dit, i es venien s’heretaven, de manera
que ens podem trobar amb famílies de jutges que es van
passant el càrrec d’una generació a l’altre, per exemple.
Les revolucions liberals decreten la separació de poders i la
igualtat de drets però topen amb dificultats enormes, com
la precarietat de recursos monetaris i humans, no hi ha
pressupost ni tampoc gent preparada per dur a terme les tasques
de funcionariat.
Per
exemple, la província de Barcelona, la més rica i més poblada
d’Espanya, en el 1850 té quaranta places d’hisenda, la
majoria de les quals són uixer, porter etc. (no saben res de
números), tan sols set o vuit són inspectors, per tant cal
subcontractar i la fiscalitat queda en mans privades. El mateix que
amb el cobrament de contribucions passa amb les obres públiques, la
sanitat, o les presons. Els pressupostos d’aquesta època
(segle XIX), a més de ridículs, són esbiaixats:17.000.000 per al
ministeri de cultura, 60.000.000 per al de “culto y clero” i
170.000.000 al ministeri de la guerra; és a dir deu vegades més
per a l’exèrcit que per a ensenyament.
La
resistència del poder a ser controlats, fiscalitzats, és tan
endèmica que algunes pràctiques no són delicte perquè no hi
ha normativa que permeti denunciar-les. Cánovas del Castillo,
entre molts altres grans personatges, era a la vegada membre del
govern i dels consells d’empreses ferroviàries subvencionades
per l’estat. No és fins el 1933 (2a república) que es dicta
una llei d’incompatibilitat. El concurs públic de funcions és
de 1919. Però el poder ja s’havia anat blindant amb lleis com
la d’inviolabilitat de 1850. El nostre ponent va il·lustrant
el seu relat amb exemples, un d’ells, el de la venda
de l’explotació de les mines d’Almadén, el jaciment de
mercuri més important del món, a la banca
Rothshild (segona meitat del segle XIX), que va provocar sospites
escandaloses però no es va poder provar res fins que els
historiadors han tingut accés a la precisa comptabilitat de la
banca, on hi consten les comissions, per exemple: “...al ministro
dehacienda, conde de Toreno, comisión de 6.000.000 de reales; a la
regente doña María Cristina, comisión de 5.000.000 de reales...”
Un
altre exemple: el tràfic d’esclaus va ser prohibit el 1819 (no
així l’esclavitud que seguia estant permesa) però es calcula
que entre 1819 i 1870 arriben a Cuba 600.000 esclaus negres
(il·legals); per cada esclau el Capità General cobrava 10 “pesos
cubanos” per “mirar
cap una altra banda”, la qual cosa feia del càrrec de Capità
General de Cuba un dels més cobejats per fer-se milionari en pocs
anys.
Un
altre exemple: El marquès de Salamanca va rebre del govern la
concessió per al tren (caprici de la reina) Madrid-Aranjuez i, en
comprovar-se no rendible en absolut, a posteriori va revendre la
concessió a l’estat per el doble de preu. En aquest cas, si bé
la justícia no va fer cap acció per castigar el frau, el poble
va cremar el palau del marquès de Salamanca.
Un
exemple més proper en el temps: 1950, és el de les mines de ferro
del Rif, en mans privades (el més granat de l’aristocràcia) però
vigilades per l’exercit espanyol que té 10.000 soldats destinats
al Marroc a disposició de les mines i el ferrocarril de descàrrega.
Consta en la comptabilitat el suborn als caporals.
Aquests
són només alguns casos, la corrupció està tan instituïda que, en
molts àmbits, no és vista com un vertader delicte, “tothom ho fa,
sempre ha estat així, el que no ho fa és perquè no pot, així és
com són les coses...”
Si
considerem Espanya un país de l’Europa occidental, podem observar
diferències entre el sud catòlic i més corrupte, i el nord
protestant on aquestes pràctiques són més mal vistes i
i ha més control. Segons els sociòlegs hi ha una relació directa
amb el diferent concepte de culpa i perdó (les doctrines
protestants van néixer com a denúncia de l’abús de poder de
l’església catòlica). Però, finalment, el que cal, a més de
denunciar i conscienciar la població és acabar amb aquesta
lacra i per això caldria que hi hagués voluntat política per
establir normes que intentessin impedir la corrupció; una llei de
partits que obligués a reemplaçar i no perpetuar els càrrecs;
dotar a la justícia de mitjans dels que ara no disposa;
prohibir els indults i amnisties fiscals; acabar amb
l’abús d’aforaments, cal tenir en compte que Espanya és
rècord d’Europa en número d’aforats. Esperem doncs aquest
llibre que està a punt de ser publicat i esperem que sigui, no
un gra de sorra, sinó un gran revulsiu en la nostra societat.
Mariona
Masferrer
Torroella
de Montgrí, 19/10/2018