10 de març Trobada TNG
La llum del dia decau sobre l’Empordanet i, a l’entrada del complex d’Empordà Golf s’obre un camí il.luminat que ens condueix fins a la porta de l’hotel Terraverda. Matisos d’ombra sobre els parterres verds: verd de gespa, verd d’esperança. Segurament és aquesta esperança la que encén en cadascuna de nosaltres les ganes de retrobament. Quants dies sense veure’ns, quanta intensitat vital comprimida a cada ocasió! Tenim una nova cita llargament desitjada, la voluntat de veure’ns impera i s’obre pas entre nosaltres. Vam reiniciar les trobades al desembre, després d’un periode estrany en quèhem evitat abraçades i converses de proximitat i aquesta nova cita representa –això esperem a partir d’ara- l’inici d’una nova etapa que volem reprendre sense pauses tan llargues. Necessitem mirar-nos als ulls, sentir-nos properes, reafirmar el nostre dret de presencialitat salvant qualsevol impediment. Ens hem apuntat al sopar passant per alt la feina diària, la dificultat de fer espai a les nostres agendes, el cansament físic i mental, les obligacions familiars... Per damunt de tot, hem après a vèncer rutines i trencar inèrcies. Deu ser per això que sumem més d’una quarantena de dones a la trobada d’avui. Per això i perquè comptem amb una ponent excepcional com és l’
A les 19h30 arriben puntualment les primeres companyes. A recepció ens reben de manera impecable i ens acompanyen a la Sala Montgrí. La Veronique Van Camper, sempre tan eficient, tarda ben poc a instal.lar-se en el punt de control, amb la taulaparada i el llistat d’assistents. Les altres muses principals que porten anys organitzant trobades i comandant la nau del grup contra vent i marea es fan visibles pautadament.
Ens criden a l’ordre, telèfons desconnectats, hem de seure (la veu de la Montse G. Lera s’encarrega de posar una mica de silenci i totes prenem lloc). Rebem la benvinguda de l’hotel per part de la Laura, la “Public Relations Manager” del lloc. La Maribel comença a desgranar una mica el Currículum Vitae de l’Inma Puig que, tot i ser breu, resulta aclaparador per la seva magnitud. De fet, només ens aproxima a la vàlua de la nostra convidada, que compta amb més de 35 anys d’experiència professional. És untast de la seva llarguíssima experiència com a experta en formació, investigació i desenvolupament d’equips d’alt rendiment, que ha assistit psicòlogicament a tennistes d’elit, pilots de Fòrmula 1 i Moto GP, i ha treballat per al FC Barcelona en estratègies personalitzades, destinades a millorar les habilitats dels jugadors. També té experiència com a col.laboradora acadèmica d’ESADE i professora en diferents facultats, a més de ser mentora del grup de treball sobre Equips Compromesos del Human Age Institute de Manpower Foundation, un projecte de gran abast social i empresarial. D’altra banda, la seva pràctica en l’assessoria d’empreses familiars pel que fa a la gestió d’emocions li ha valgut el reconeixement de CEO (Chief Emotional Officer). Continua exercint com a psicòloga clínica de formació i treballa per a la innovació en la manera de gestionar equips i persones (podríem seguir amb el CV, però aquesta contra demana una mica de contenció i us convido a visitar la pàgina Web de l’Inma). Totes les capacitats enunciades se’ns faran evidents a l’hora d’escoltar-la, perquè és un llibre obert amb un coneixement profund sobre la conducta humana i les motivacions que ens impulsen enl a nostra vida personal i professional (tot plegat, per si ens quedava algun dubte de fins a quin punt és una dona influent amb una professionalitat a prova de bombes, que ella administra amb gran cordialitat i fermesa). Des del primer moment en què comença a parlar responent a unes quantes preguntes de la Maribel sobre els equips d’alt rendiment, diu frases de manual per apuntar: “a vegades, darrere l’excel.lència estem a punt de perdre l’essència”, “s’han de cuidar les persones perquè no acabin pensant que són un producte”, “és més efectiu fer un seminari sobre com no desmotivar a la gent”,“hem de ser molt curosos amb el que diem”. Prenen relleu en les seves respostes la importància de la paraula i de l’escolta, i la necessitat que tots temim de sentir-nos estimats i de què ens reconeguin (que ella il.lustra amb l’exemple de l’Andrés Iniesta, a qui va haver d’assistir psicològicament, en un moment en què el jugador va patir una depressió quan gaudia d’un èxit espectacular). Crec que totes sabem una mica de què va, tot plegat, ens hem de treballar molt internament per resistir els embats de les onades vitals. La preparació de l’Inma no és casual, ens ho deixa clar quan explica que ella s’ha hagut de treballar personalment durant milers d’hores per poder ajudar els altres.
També alerta del fet que alguns joves esportistes es poden considerar “emigrants infantils” perquè han de fer un dol quan abandonen la família per fer una vida d’entrenament intensiu, i això els marca negativament de per vida. Després de les preguntes de la Maribel, la Mariona Esteba, que gestiona un projecte tèxtil sostenible, parla com a mare que es preocupa pel canvi generacional. L’Inma respon que tots “hem tingut de pedalar bastant per posar-nos al dia en tecnologia, i els joves sempre van per davant”. Introdueix un tema molt interessant: la pèrdua d’autoritat dels adults, per incapacitat d’emular les habilitats dels joves a l’hora de moure’ns per la xarxa. S’alinea amb els “profes avergonyits” que no saben tancar i obrir persianes automàtiques o connectar els ordinadors i han de demanar ajuda als alumnes. Aquí m’hi reconec, i això em motiva a fer una petita intervenció per explicar el que en penso: el més important per guanyar-se una certa autoritat és establir un bon vincle afectiu amb els joves, mirar de ser coherents en tot el que fem i reconèixer les nostres limitacions. La Iolanda Bustos, una de les xefs del grup, intervé per dir que ha viscut l’experiència personal d’aprendre a posar límits. Més endavant, l’Inma introdueix tres conceptes que “no us ensenyarà ningú”, tres coses bàsiques a aprendre: desobeir, saber dir que no i ser egoistes. Ara sí que ha arribat al moll de l’os! Se senten comentaris en veu baixa. Per què ens costa dir que no? Perquè hem descobert des de la infantesa que quan ho diem ens estimen menys, i volem ser estimats per damunt de tot. Però si sabem dir que noens respecten més. La idea de “ser egoista” té mala premsa en la nostra societat, però primer “ens hem de salvar nosaltres”. Sobre el fet de desobeir, l’Inma diu una altra frase lapidària: “l’obedient va on vol qui el mana, el desobedient arriba on ell vol”. Els adults tendim a actuar amb un punt de perversitat amb els petits, perquè associem la obediència amb l’estima (“que guapo, que obedient!), i això és clau en l’educació.
Aclareix que “els límits són per saltar-se’ls quan estem preparats”. Seguim parlant de posar límits als adolescents i de saber argumentar perquè els posem. Poc després d’aquest debat, la Maria Ireland, consultora estratègica d’empresa, comenta que veu com un problema la gestió “de las generaciones de arriba. "Los que ya están tienen pavor a ser retirados y no quieren cambiar”. L’Inma reafirma aquesta impressió i posa èmfasi en el fet que les generacions velles no volen renunciar al poder i els costa acceptar que els joves hagin de fer menys esforç. Això dona peu a parlar dels negocis del futur, del fet que moltes de les feines actuals ni existiran i de què els joves segurament canviaran sovint de treball. Però “les emocions estaran allà, el que no sabem és on les depositarem”. Encara cuegen dins nostre les 3 coses importants, entre elles saber dir que no. I és aquí que sentim la veu de la gran Georgina Regàs: “no estic d’acord en què hem d’aprendre a dir que no. Jo no hagués fet res, si hagués dit que no” . I explica una anècdota sobre un llibre que li va regalar el seu marit i que portava aquest títol: “no he tingut temps de llegir-lo”. Entenem, al llarg del petit discurs farcit d’anècdotes i d’experiències d’aquesta dona singular que per a ella el més important és ser conscients i no enganyar-nos a nosaltres mateixes. Que extraordinària que ets, Georgina!
El torn de preguntes continua i la Bea López (investigadora -IA) pregunta com es pot motivar els joves. Exposa que està cansada de formar equips que al cap d’un any et diuen adéu. L’Inma respon que és molt pitjor que no els formis i se’t quedin. Afirma que si decideixen anar a un altre lloc estan en el seu dret i que el talent no se’n va dels llocs on veu que podrà créixer. Està parlant d’un canvi de visió però també s’entén que els que inverteixin en persones puguin acabar cansats. La tertúlia dona per molt i la següent interlocutora és la Rosa Puig Salellas, advocat, que torna a l’inici de l’exposició: com lliga teletreball amb fer equips? L’Inma explica que ha participat en un grup espontani d’experts en diferents disciplines (un especialista en innovació de la NASA, un capellà, una cantant d’òpera, una periodista...). La conversa ha girat a l’entorn del tema: com afecta la salut el teletreball. Coincideixen en la idea que s’ha de combinar un 30% de teletreball i la resta ha de ser feina presencial, perquè és en la proximitat on les persones segreguem hormones que regulen l’estat d’ànim.
Gràcies a totes, estimades companyes, fins a la propera.
Núria Esponellà
Escriptora