Contra - Ponència d'Anna Vicens i tast de vins amb Marta Arenas

Arribem al pàrquing del
Club de Tennis de Llafranc quan ja és fosc. Encara que la tarda s’hagi allargat una mica, el dia es fa curt. Fa fred i ens cal vèncer un principi de mandra que convida a estar a casa, a la vora del foc o del radiador. Però sempre guanyen les ganes de retrobar-nos i de compartir les nostres impressions, idees i projectes de vida o, fins i tot, la necessitat que tenim de desconnectar del dia a dia per concedir-nos temps en llocs diferents que no són els nostres espais habituals. La trobada d’avui serà amb dues dones que formen part del grup. La ponent és l’Anna Vicens, que presideix l’AssociacióCatalana de Sommeliers i és Vicepresidenta de la Unión de Asociaciones Españolas deSummilleres, i que es dedica també a la comunicació, formació, màrqueting, relacions públiques i enoturisme. L’acompanya la viticultora i enòloga Marta Arenas que oferirà un tast de vins.


Quan encara falten quinze minuts, l’Imma Casacuberta, que forma part del comitè del grup, és la primera en arribar (jo em quedo a l’ombra, d’estranquis, encara no he dit res i faig temps caminant de pressa per entrar en calor i estirar les cames). La primera que em veu corrent és la Candela Giménez, que ve per primera vegada i deu estar pensant on m’he ficat? Poc després, apareix la Maria Amor Minguella, una de les components més veteranes, que avui atén i controla les arques amb aquella paciència activa que acostuma a mostrar i un somriure de regal als llavis. Pocs minuts abans de l’hora prevista, la recepció del restaurant queda plena. Passem a una sala adjunta on hi ha cadires encoixinades i decents (no pas de les plegables que se’t claven a les natges). Seiem i anem per feina, les ponents són puntuals i la Veronique van Campen, amb la seva efectivitat i capacitat de distribució de tasques (abans ja m’ha encarregat que fes la contra sense dret a rèplica), ens dona la benvinguda breument amb un to expressiu: “tenim vi i un lloc on hi entren somnis i reptes”. Doncs, sí, som moltes dones amb talent, treballadores, capaces i compromeses amb la vida i amb la societat. Tot seguit té unes paraules d’agraïment per al Josep del restaurant “Formal” i la Marta, que és l’encarregada i que ens servirà el sopar.

Poc després, la nostra ponent, l’Anna Vicens, inicia la seva presentació i la Marta Arenas, dempeus, atenta i expectant, es converteix en guardiana del vi i de les copes que ens esperen per al tast final sobre una gran taula de conferenciant que fa la funció de “barra de bar”.


L’Anna té un aire delicat i elegant, que compagina amb una fortalesa de caràcter que es percep de seguida. Ens diu que ha optat per parlar de la dona en el món del vi a partir de la seva pròpia experiència, que es va iniciar a l’etapa d’estudiant de selectivitat en què volia ser periodista. Es va quedar frustada perquè va quedar unes dècimes per sota de la nota de tall i no va poder accedir a periodisme. Tanmateix, la vida sempre ens porta el millor i a l’Anna se li va obrir una altra porta: es va apuntar a fer un grau de comunicació i relacions públiques, va descobrir moltes coses pràctiques, va aprendre anglès i francès. Finalment, en una entrevista de feina va aconseguir que la seleccionessin per treballar al Castell de Perelada i, a partir d’aquell moment, va fer de guia del castell, acompanyant turistes i convidant-los, en tancar la visita, a un tast de vi. En una ocasió, va fallar 
l’enòleg que oferia el tast i es va haver d’espavilar sola. Aquesta circumstància la va impulsar a formar-se com a sommelier (abans va descartar l’enologia, que requereix estudis de física i química que ella no tenia). I és que les anècdotes que sempre interpretem com a casuals acostumen a ser les que guien la nostra vida... Arribats a aquest punt d’exposició, l’Anna ens explica les diferències entre un sommelier (gestiona la bodega, tasta vins, agafa comandes, visita restaurants per vendre vins, etc...) i un enòleg, que és el tècnic que supervisa tot el procés del vi.

A l’escola de sommeliers on va estudiar a BCN (anys 90) eren només 6 alumnes, tres noies i tres nois, un repartiment prou paritari. La formació va implicar viatjar molt, dormir fora de casa, fer pràctica sobre el terreny, trepitjar vinyes...I al mateix temps, va ser l’inici d’una bona amistat amb una de les altres estudiants amb qui va fer equip.


La seva formació li va permetre entrar dins l’Associació Catalana de Sommeliers (ACS) i es va adonar que l’equip directiu existent funcionava amb patrons rígids i els homes hi tenien majoria absoluta. Això li va fer obrir els ulls, ser crítica, presentar un equip paritari de la seva confiança, amb 2 nois, 2 noies i un secretari i poder guanyar la presidència de l’associació. No va ser una tasca fàcil perquè l’anterior director li va deixar l’ordinador buit i el mòbil capat (el que són capaços de fer alguns quan se senten desposseïts d’un càrrec...). Però es va espavilar començant de zero, va posar ordre entre els socis demanant que fossin professionals i, des de llavors, ella i el seu equip estan al capdavant de l’associació, que té representació a les 4 províncies catalanes. Han estat reelegits i ofereixen una borsa de treball i formació professional que inclou cursos de Master class, a més de treballar amb serveis d’hosteleria i formació. També organitzen tastos solidaris (vins per joguines) i el concurs de millor sommelier de Catalunya,

L’Anna ens ha comentat a grans trets quines són les relacions de la presidència amb altres entitats: la Conselleria d’Agricultura, institucions com l’ICAVI (Institut Català de la vinya i el vi), cellers diversos, i altres entitats que poden ajudar a l’associació... Ironitza quan explica que va posar-se en contacte amb la UAES espanyola i la cosa va ser molt pitjor. Tot i això, ella ha persistit i ara n’és vicepresidenta.

Insisteix en el fet que hem tingut dones rellevants en el món del vi, però que sovint han estat invisibilitzades. Parla de sommeliers excel.lents com Audrey Dauré (millor sommelier catalana del 2017 i 2019) o Pilar Cabero, que té el mateix reconeixement a nivell espanyol).

D’altra banda, hi ha una única dona que ha obtingut el títol de “Master on wine” a Espanya, Almudena Alberca. Un títol que comporta la superació d’una prova molt complicada en anglès (només un 10% dels que s’hi presenten l’aconsegueixen). Tot seguit, ens parla breument de l’evolució de l’Associació Catalana de sommeliers a través de l’anàlisi de gràfiques i veiem que s’ha produït un increment del 31% en el nombre de dones, però no s’ha duplicat. La presència de la dona en aquest àmbit sempre ha estat constant i actualment és del 48%.


L’Anna acaba explicant que en aquests moments es dedica a donar formació a “Wine Palace”, una empresa amb 28 botigues on treballen 14 dones sommeliers. Diu que dona molta importància a la feina que fa el departament de recursos humans, al seguiment d’altes i baixes de productes, i a una bona atenció al públic.

Finalment cita unes quantes elaboradores de vi i enòlogues molt vàlides i destacables que ens són properes: Gemma (Mas Llunes), Carme i Carlota (Vinyes Olivardots), Marta (La Vinyeta), Anna (Espelt), Marta (Celler Pere Guardiola), Adriana (Mas vida) i Marta (Mas Oller). I de seguida passa la paraula a la darrera que figura a la llista d’enòlogues, la Marta Arenas, que ens farà el tast.

La Marta ens diu que és filla de pagesos i, tot i que va estudiar enginyeria tècnica agrícola, va acabar marxant de casa seva perquè se sentia limitada per les circumstàncies familiars i una mentalitat tradicional –la que fa prevaldre l’hereu, en aquest cas el seu germà- per damunt dels altres fills. És una altra dona valenta que ha hagut de trencar patrons, formar-se com a enòloga i trobar feina en un celler (Mas Oller) on ja vam tenir ocasió de veure-la en una de les nostres trobades i on s’encarrega de la part tècnica del procés de creació del vi.


Explica que finalment el seu pare li va cedir una finca en vida i ha pogut realitzar el seu projecte més desitjat, que és cuidar una vinya, recollir els raïms a mà i fer vi ecològic, sense sulfits, assumint els riscos que això comporta, perquè es tracta d’una petita producció que està al seu abast. “La idea és fer el que la terra sent : que el vi s’expressi a la copa”, comenta, “soc jo mateixa i faig el que la vinya necessita sense intervenció química ni maquinària”. Es tracta d’un projecte de recuperació de la vinya per a familiars i amics que ha anat creixent i estenent-se també gràcies a les xarxes socials. La varietat que conrea és la malvasia típica de l’Empordà, que és un vi blanc. Amb ella aconsegueix dos tipus de vi: ancestral i malvasia. En el primer cas, treballa a l’estil de l’avi, deixant fermentar els blancs amb la pell del raïm. Així obté un vi blanc fet com a vi negre. Dit això, les copes comencen a córrer i iniciem el tast del vi “ancestral”. Bevem amb la complicitat de sentir-nos identificades amb moltes de les coses que han dit l’Anna i la Marta i de saber-nos companyes. El vi un color més intens que els blancs que coneixem i d’un sabor més dens, que transmet sensació d’autenticitat, d’una “rudesa” que fa pensar en la manera ancestral amb què s’elaboraven els vins. Una altra característica és que la fermentació es fa en àmfores de ceràmica terrissaire de Les Gavarres. 


Personalment em recorda el vi que feia el meu sogre, tot i que ell hi posava lluquet. Encara segueix un segon tast, el de la malvasia que ha fermentat sense pell i que a simple vista sembla més transparent. A aquestes alçades brindem i ens sembla veure la Marta bellugant-se entre les vinyes, fent cates i treballant aquí i allà, replantant ceps que s’han mort i fent ressorgir els que viuen.

Ens criden a sopar. Ha passat més d’una hora com si fos un minut, tot un èxit. La Monte G.Lera entra en mode “fotògrafa del grup” i comença a disparar flashos. A l’altra banda, la Marta del restaurant “Formal” comença a repartir tapes perquè anem picant.

Se m’ha girat feina i, mentre dura l’estona de sopar- Networking miro d’anar conversant amb totes les dones que heu vingut, per recollir impressions sobre la ponència i, per què no, també sobre les nostres inquietuds personals. M’oferiu un seguit de valoracions entusiastes: “M’ha encantat” (Marisa Dorca), “m’ha semblat molt interessant” (Carolina de Madrid), “també m’ha agradat molt” (Montse Arenas: i no perquè sigui cosina de la Marta...), “m’ha il.lustrat un món desconegut i em fa conèixer coses i gent nova” (Susanna Castells), “és com si personalitzessis en móns diferents” (Maria Rosa de Gironella), “No han entrat mai en el tema tècnic, i això s’agraeix”, “se m’ha fet curt” (Anna Aranda Reyes), “ha estat un bon maridatge entre l’Anna i la Marta” ( Joana Valent), “hem fet coses juntes i avui ha sortit aquesta energia que fa immergir la gent que les escolta en l’essència empordanesa” (Iolanda Bustos), “m’ha agradat molt l’enfoc i la honestedat que han tingut a l’hora de parlar de la seva història femenina” (Imma Casacuberta), “he trobat un sabor molt pur del vi, proper a la rudesa, en sentit positiu” (Muriel C. de Jong), “m’ha semblat molt propera la manera com han explicat la seva carrera professional” (Lourdes Gaude), “una xerrada molt fresca” (Lola Puig).

Deixo de preguntar opinions i saludo les dones que vaig trobant: la Fina Sala, (una altra pencaire que conec fa temps), l’Alicia Teixidor, amb qui recordem una trobada literària al seu restaurant “La llagosta”, la Cindy Vilahur, la Lola Puig (ens anem retrobant), la Luana Mora, La Paqui Martínez, la Nienke Abma i la Sarah-Jane Stone. Irrompo en la conversa entre Maribel Vela, una altra de les amfitriones magnífiques del comitè del grup, i Pepa Salvador, que té la fortalesa de la gent del mar i ha deixat el barco Pepa Bandera després de 38 anys, cosa que ja té mèrit. Es veu que avui estan com peix a l’aigua. Vaig recorrent els grupets en petit comitè, l’Àfrica Lao, interiorista, explica que treballa en projectes molt diversos a través de les xarxes i la Iolanda Sardà parla de la seva experiència al centre d’acollida de menors. Està feliç i se sent agraïda a la vida, com moltes de nosaltres. El temps se’m tira a sobre i quan intento anar a trobar la Pilar Arxé (sempre tan ocupada a finals de mes amb el tema fiscal) i ja no la veig. Què hi farem, serà la propera vegada.

La nit és d’un negre atzabetja, sense llum, la lluna nova convida a tornar a casa i arreplegar-se sota els llençols calents. Fa estona que desfilem des del nostre punt de trobada cap a casa amb un somriure al cor.




 












Núria Esponellà